EL XACAL I EL LLEÓ



Hi va haver una vegada un xacal que agafà una pell de vaca i se n'anà a dalt d'una muntanya des d'on tot el món el poguera veure.De la pell de l'animal es vafer unes sandàlies i, una volta posades,començà a passejar-se orgullós,fent voltes i més voltes, pel cim d'aquell pujol. Es evident que gaudia sentint l'admiració i l'enveja dels altres.
un dia , passà ben prop del xacal un lleó i ,en veue les precioses sandalies que duia el xacal li va preguntar:

-Escolta,xacal,¿no em podries fer un calçat tan bonic com es teu?Tinc els peus cansats i nafrats d'anar descalç.

El xacal, content per l'efecte que havia produit en una bèstia tan poderosa com el lleó, i recelós alhora de la sua furia,s'afanya a respondre-li de la manera seguent:

- Sí que m'agradaria,si.Però la pell de la qual he fet el meu s'ha assecat i ja no la puc aprofitar. No obstant aixó, si hem portes una vaca ben grossa, la mataré i de la seua pell et faré un parell.Pensa,naturalment, que com mes grossa siga la vaca,mese tendra resultara la pell i millor les sandalies.

Llavors el lleó,content i comformat,porta una vaca molt grossa i el xacal va dir:

-Aquesta que m'has dut es bona. Ara cal que l'escorxem i de la seu carn farem una bona guisats.

Impacient, el lleó mata la vaca de seguida i el xacal la va escouixar.Amb la pell comença a fer les sandàlies i , quan ja les tenia acabades, va dir al lleó:

-Ara necessite una agulla i un fil.¿podras portar-m'ho?

-T'ho dure el més prompte possible-li contesta el lleó.

I així ho va fer.Llavors el xacal , quan ja ho tenia tot ,ordenà:

-Gita't enterra i et posare les sabates be nuades.

El xacal li les posà mentre xarrava sense parar:

-¿Veus com et van d'alló mes bé...?

Mentrestant,cosia el calçat més fort i mes fort als peus del lleó, i tan fort ho feia que les urpes de la bèstia es doblegaven i s'endinsaven en la seua pròpia carn.

-Quan més fortes te les cosim, millor serà per a tú.

-Així no hi haurè ningu que et puga dir que no et van bé.

Però el pobre lleó, li feien tant de mal com lifeien, que o podia deixar de branar.

-¡Bé ,ja esta tot perfecte!-exclame satisfet-.eE que has de fer es posarte al sol, amb l'esquena al terra i les soles del calçat cap dalt.Quan les sandàlies s'assequen ,el dolor et desapareixera.

Aleshores el lleó,enfadat i desconfiat per primera vegada, va voler alçar-se, però,quen intentà posar-e dret, el dolor era tan insuportable que no el deixa ni tan sols seure. Amb furia, va voler mosegar al xacal però aquest llest i esopavilat, s'aparta amb rapidesa.

-¿Com es aix? ¿No haviem quedat que erem amics?

-Sí però tu mas trit-Li contestà el lleó-He sigut victima del teu engany.

El xacal ,esclafí a riutre i , sense dir res mes ,prengue la carn de la vaca i se n'ana d0alli corrents. El lleó en canvi com no es podia moures es queda alli adolorit,però a mesura que pasava el temps li feien mes mal els peus.

Afortunada ment van passar pr alli dues perdius i en veure el lleó li van dir:

-Que et passa amic lleó?

-¡Acosteu-vos i mireu amb els vostres propis ulls la broma que m'ha fet el xacal!-
les dues perdius s'aproximaren, però no massa

-¿Que es ixò?-exclamaren-.¿Que t'han fet?

-El xacal m'ha cossit les sandalies als peus i m'ho ha fet tan fort que les nafres se m'han rebentat.¿em podrieu ajudar i cirarme les ferides?-Les perdius esmiraren l'una a l'altra,`pero com que el lleó presentava un ezstat deporable van dir:

-Ens has de prometre que si et curem les ferides no ens menjaras ni avui ni mai.

-Ni avui ni mai de la vida atacaré una perdiu.

Llavors les perduis l'ajudaren i li curaren les ferides,el lleó va estar apunt de menjar-se una de les aus ,però aconsegui retenir-se:

-Si no haguera jurat que no us atacaria, ara mateix una de vosaltres no estaria viva.

Les perdius en sentir aixó fugiren sense esperar cap tipus de disculpa.El lleó ,una mica desebut pel seu comportament pensà:``He estat apunt de trencar el meu jurament .Per sort no ho he fet.




TOMÀS ESCUDER (RECOLLIT)
Hi ha algunes coses que les he adaptat.

Alumna: Maria Rodríguez