La granota i la serp

Una granoteta botava pel camp, feliç d'haver deixat de ser cabut, quan es va trobar amb un serp molt estrany que s'arrossegava pel pis. Al principi es va espantar molt, perquè mai en la seua curta vida terrestre havia vist un cuc tan llarg i tan gros. A més, el soroll que feia en ficar i traure la llengua de la seua boca era com per a posar-li la pell de gallina a qualsevol granota. Es tractava, en veritat, d'una bestiola rara, però tenia, això sí, els colors més bells que la granoteta havia vist mai. Este vistós colorit va alegrar immensament a la granota i li va fer abandonar d'un moment a un altre els seus temors. Va ser així com es va acostar i li va parlar.
Hola! –va dir la granota, amb el to de veu més natural i selvàtic que va trobar–. Qui eres tu? Què fas arrossegant-te pel pis?
Sóc una serp – va contestar la serp, amb una veu plena de xiulits, com si l'aire se li escapara sense control per entre les dents– les serps caminem així.
Vols que t'ensenye?
Sí, sí! –va exclamar la granota, impulsant-se cap amunt amb els seus dos llarguíssimes potes posteriors, en senyal d'alegria la serp li va donar llavors unes quantes classes del secret art d'arrossegar-se pel pis, en el que cap granota s'havia aventurat fins llavors. Després d'un parell d'hores d'intents fallits, en els que la granota va engolir terra per muntons i va acabar amb el cap en el sòl i les seues llargues potes agitant-se en el aire, va poder per fi avançar alguns metres, encara que de forma prou còmica.
Ara jo vull ensenyar-te a botar. T'agradaria? –li va preguntar la granota a la seua nova amiga.
Encantada! –va respondre la serp, fent remolins en el sòl, de l'emoció. I la granota li va ensenyar llavors a la serp el difícil art de caminar botant, en el que cap serp s'havia aventurat fins llavors. Per a la serp va ser tan difícil aprendre a botar com per a la granota aprendre a arrossegar-se pel pis. Van ser precises més de dues hores perquè la serp poguera desapegar del sòl per complet el seu llarguíssim cos. A la fi ho va aconseguir, però es veia tan graciosa quan s'elevava, i xapotejava tan fortament entre el fang després de cada bot, que les dos amigues no podien menys que riure a carcallades.

Així van passar tot el matí, divertint-se com a xiquets i burlant-se amistosament l'una de l'altra. I hagueren seguit tot el dia si els seus respectius estómacs no hagueren començat a cruixir, recordant-los que era hora de menjar.
Ens veiem demà a la mateixa hora! – van dir en acomiadar-se.
Hola mare, mira el que he aprés a fer! –va cridar la granoteta al entrar a sa casa. I immediatament es va posar a arrossegar-se pel pis, orgullosa del que havia aprés.
Qui t´ha ensenyat a fer això? – va cridar la mare granota furiosa, tan furiosa que la granoteta va quedar paralitzada de l'esglai.
Una petita serp de colors que vaig conéixer este matí – va contestar atemorida la granoteta.
No saps que la família serp i la família granota som enemigues? –va continuar tronant mamà granota –. Et prohibisc terminantment que et tornes a veure amb eixa serpeta. – Per què?
Perquè les serps no ens agraden, i punt. Són verinoses i malvades. A més, ens tenen odi.
Però si la serpeta no m'odia. Va replicar la granota, amb llàgrimes en els ulls.
No saps el que dius. I deixa ja de queixar-te, ja està bé?
La granoteta no va provar ni una sola de les delicioses mosques que la seua mare li tenia per a l'esmorzar. Se li havia llevat la fam i no entenia per què. (El que passava era que estava trista i no ho sabia).
Quan la serpeta va arribar a sa casa, li va ocórrer quelcom semblant.
Qui t’ha ensenyant a botar d'eixa manera tan ridícula? –li va preguntar la seua mare, alçant-se en la cua de la ràbia.
Una granoteta graciosíssima que vaig conéixer este matí.
Les granotes i les serps no poden caminar juntes! Quina vergonya! La pròxima vegada que et trobes amb eixa granota, mata-la i te la menges!
Per què? – va preguntar la serpeta, aterrida.
- Perquè les serps sempre han matat i s'han menjat a les granotes. Així ha sigut i ha de continuar sent sempre.
Ni falta fa dir com es va sentir la serpeta de només imaginar-se matant a la seua amiga i després menjant-se la. L'endemà, a l'hora de la cita, la granota i la serp no es van saludar. Es van mantindre allunyades una de l'altra, mirant-se amb desconfiança i recel, encara que amb una profunda tristor al cor. I així ha continuat sent des d'aleshores.

Conte de tradició africana

Vicent el que roda.