L'esperança d'un somni.


Un xicotet cuquet caminava un dia en direcció al sol.
Molt prop del camí es trobava un llagosta. -Cap a on et dirigixes?, li va preguntar.
Sense deixar de caminar, l'eruga va contestar: -Vaig tindre un somni, anit vaig somiar que des de la punta de la gran muntanya jo mirava tota la vall. Em va agradar el que vaig veure en el meu son i he decidit realitzar-ho.
Sorprés, la llagosta va dir mentres el seu amic s'allunyava: -Has d'estar boig!, Com podràs arribar fins aquell lloc? -Tu, una simple eruga! Una pedra serà una muntanya, un xicotet toll un mar i qualsevol tronc una barrera infranquejable.
Però el cuquet ja estava lluny i no ho va escoltar. Els seus diminuts peus no van deixar de moure's. De sobte es va sentir la veu d'un escarabat: -Cap a on et dirigixes amb tant interés?
Suant ja el cuquet, li va dir pantaixant: -Vaig tindre un somni i desig realitzar-ho, pujaré a eixa muntanya i des d'ací contemplaré tot el nostre món. L'escarabat no va poder suportar la rialla, va soltar la carcallada i després va dir: -Ni jo, amb potes tan grans, intentaria una empresa tan ambiciosa.
El es va quedar en el sòl tombat de la rialla mentres l'eruga va continuar el seu camí, havent avançat ja uns quants centímetres.
De la mateixa manera, l'aranya, el talp, la granota i la flor van aconsellar el nostre amic a desistir. No ho aconseguiràs mai! -li van dir-, però en el seu interior hi havia un impuls que l'obligava a seguir.
Ja esgotat, sense forces i a punt de morir, va decidir parar a descansar i construir amb el seu últim esforç un lloc on pernoctar. -Estaré millor, va ser l'últim que va dir, i va morir.
Tots els animals de la vall per dies van ser a mirar els seus restes. Ací estava l'animal més boig del poble. Havia construït com la seua tomba un monument a la insensatesa. Ací estava un dur refugi, digne d'un que va morir per voler realitzar un somni irrealitzable.
Un matí en què el sol brillava d'una manera especial, tots els animals es van congregar entorn d'allò que s'havia convertit en una advertència per als atrevits.
De sobte van quedar atònits. Aquella petxina dura va començar a trencar-se i amb sorpresa van veure uns ulls i una antena que no podia ser la de l'eruga que creien morta.
A poc a poc, com per a donar-los temps de reposar-se de l'impacte, van ser eixint les belles ales arc iris d'aquell impressionant ser que tenien enfront d'ells: Una palometa.
No va haver-hi res a dir, tots sabien el que faria. Se n'aniria volant fins a la gran muntanya i realitzaria un somni, el seu pel que havia viscut, pel que hi havia mort i pel que havia tornat a viure. Tots s'havien equivocat.
Déu ens ha creat per a realitzar un somni, visquem per ell, intentem aconseguir-ho, posem la vida en això i si nos en adonem que no podem, potser necessitem fer un alto en el camí i experimentar un canvi radical en les nostres vides i llavors, amb un altre aspecte, amb altres possibilitats i amb la gràcia de Déu, ho aconseguirem.

La moralitat d'este conte és que l'èxit de la vida no es mesura pel que has aconseguit, sinó pels obstacles que has hagut d'enfrontar en el camí.

www.planetarelatos.com

Beatriz R.P. – 3r A