La mare de la dacsa



El poble Huichol estava cansat per la monotonia del seu menjar. Un xicot del poble, a qui li havien arribat notícies de la remota existència d'una planta amb els fruits de la qual es podien preparar molts i variats menjars, va decidir partir en la seua busca.
Va trobar una fila de formigues, que solien ocultar dacsa i va decidir seguir-les.
Va caminar i va caminar després de d'elles, fins que rendit pel cansament, es va adormir.
Llavors les formigues es van aprofitar i es van menjar tota la seua roba.
Al despertar i veure's nu i famolenc, el xicot va caure en sentides lamentacions fins que un pardal es va posar en una branca pròxima. Va agafar el seu arc i va apuntar la seua fletxa, però el pardal li va parlar i li va dir que no gosara matar-ho, ja que era la Mare de la Dacsa, i estava disposat a guiar-ho fins on hi havia dacsa en abundància.
Van ser fins a la Casa de Dacsa, i el xicot va conéixer la les filles de la Mare de la Dacsa, amb una de les quals, Panotxa Blava, es va casar i va tornar al seu poble. Com no tenien casa, el xicot i la seua bella i dolça esposa van dormir en els llocs del culte.
Com un miracle, el lloc dels novençans amanecía tot ple de panotxes de dacsa, que Panotxa Blava repartia generosament a qui voldria demanar-li, mentres ensenyava com preparar els menjars, com sembrar i com cuidar de la sembra de la dacsa.
Conten que a tant va arribar la generositat de Panotxa Blava que, després d'ensenyar tot el que sabia sobre la dacsa, es va moldre a si mateixa perquè el seu bell cos servira també d'aliment.

Beatriz R. P. – 3 A