Tots iguals?




En els pobles tenen una pretenció, i es que, quan un oncle es mor, sense tindre fills, tots els nebots han de ser iguals en l'herència.

Quan a l'obrir el testament d'algun oncle i descobrixen que aquest ha millorat a algú o li ho ha deixat tot a algun nebot, comencen les discordies, odis i rencors que duren tota la vida.
L'oncle Vicentet era ya d'edat avançada i ,en apariencia, pobre, i vivía a soles des de que es van morir les germanes en companyía de les quals vivía.
Tenía molts nebots i nebodes, pero ningú el va voler arreplegar en sa casa quan ho va intentar.
Ningú podia recibir-lo, tot eran inconvenients: la casa era chicoteta, teníen molts chiquets, la dona no "estava mai en casa", etc.
Pero entre els hereus hi havia una neboda, de mes bons sentiments, que va tindre llàstima de l'oncle vellet i va voler cuidarse d'ell, en la condició que va posar l'oncle Vicentet de no eixir de sa casa.
Alli se'n va anar a viure la neboda Marieta, i el cuidava com un saler: ell par sa part era de lo mes asseat i pacific, i no movia pols ni remoli, i li donava a la neboda casi tota la pensio que cobrava de la vellea.
L'oncle Vicentet, agraït a la seua neboda, un dia se'n va anar a la notaria i va fer testament fent-la heredera universal: li deixava la casa i tot lo que hi haguera dins.
Al morir l'oncle, els nebots van pendre molt a mal que Marieta ho heretara tot, encara que bé s'ho havia guanyat i l'oncle era tan pobret que no tenía més que la caseta en que vivía.
Pero es va donar la casualitat que un día,mentre Marieta registrava per dalt de casa, es va trobar en una arca vella plena de trastos, una bosseta de cuiro plena de florinets i dobletes d'or.
A partir d'aquell día, Marieta va ser rica. Premi al sacrifici i a la caritat.

Carmen Ramos